S'acoblava el telèfon i l'equip de música quan eres lluny i com boges saltàvem sobre el teu llit cantant.

Suposo que reies i et mories de ganes de tornar, suposo i espero, espero, espero. Sí, segur que sí.

I fa tant temps i ens hem fet tant mal que a mi m'agrada aquest moment que no el sé gens. I és tan cert com trist però tampoc sé ara, ni ara, ni ara. Ni tampoc gaire tu. Me'n faig la idea però sempre hi ha alguna cosa que s'escapa, que fuig de nosaltres quan no és gens necessari. I segurament sóc tant com tu que m'espanta. El mirall refracta els teus ulls súper petits i se'n van allà on no hi ha lloc per tu i nosaltres, i dic nosaltres. Que em faig por quan tot es torna massa fosc i volen mil coloms al meu voltant, la pudor i les ales, les sento i no les veig i les vull veure i no. Quanta angúnia allà que no sé on és. Llavors: Silenci. Com estàs? Llavors: Ja no hi ets. Llavors: Monòlegs interiors de crits paral·lels. Que no tot és tan cruel ni deriva en verds que enfosqueixen.