Coneixia aquell camí que començava al còccix, travessava els turons de la columna, arribava al clatell, dibuixava un cercle en el sentit contrari de les agulles del rellotge (el rellotge!). Continuava per l'espatlla per acabar al colze. Sabia aquell camí tan fred i càlid, tan dolç i amarg, tan curt i llarg, tan lleuger i feixuc, tan senzill i costós, tan improvitzat i treballat. A la memòria i als mugrons gravat aquell camí. Sabia, coneixia aquell camí. Sabia, coneixia, sentia, memoritzava, detestava, evitava aquell camí. Sabia aquell camí i es va perdre  mesurant el pes de cada paraula. I de sobte pesaven els dits, el melic, les parpelles i les orelles. I de sobte entre els llavis totes les lletres de la por ordenades: adéu (tantes tonelades).