el fang m'ha gelat les entranyes, em trencarà un cop de vent

fred com aquest vent que fa petar les finestres. vent que m'embolica els cabells massa llargs.

fred com el fang a les mans. fred com els meus peus entre els llençols. fred com el meu cul. fred el meu cul perquè les teves mans són calentes, que escalfen l'argila i fan una tassa.

sonajeros, el vent a la platja és un sonajero però jo faig úters quan diuen sonajeros. i no té res a veure amb res de la meva vida acadèmica. mai

apunts, electrocardiogrames mal presos. un tap de boli bic al llapis.

tinc la panxa plena de fa dies, tinc restes d'orenga entre les dents.

avui he vist un amic molt canviat, ja sé que no podré anar a la seva exposició de pintures que farà al juny. 

he fet casa-bcn, bcn-casa, casa-bcn, bcn-casa. com si ho vulgués i en tingués ganes.

he fingit algunes coses. n'he plorat més.

no he fet el cim de res.

<<Un poeta és la cosa menys poètica que hi ha, perquè no té identitat - contínuament en busca una - i, per això, omple qulsevol altre cos. El sol, la lluna, la mar i els homes i les dones que són fruit de l'impuls vital són poètics. El poeta, no: no té identitat. Ell és, certament, la menys poètica de les criatures de Déu>>.

de John Keats a Richard Woodhouse, 1818

Sóc un arbre retort
dessota les estrelles
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Joan Vinyoli

que estaba muy negra por dentro y mi aliento alentaba alquitrán y carmín 

golpes y arañazos

si regresé tantas veces

el daño era más grande que la ausencia de dolor

aun me acuerdo todavía que decías que sin mi

fiel

manual de los excesos

llenarme los vasos de ti

cuéntales que no fui buena

estate más cerca que lejos

l'olor a podrit de València em posa calent
expolsat per l'arc de l'estació de tren.
sóc l'últim passatger a l'andana dels teus ulls
l'última xusta banyada, rosella xafigada
qui collons ha apagat el llum?
carn de rodalia i AP7
set voltes per setmana m'enamore del teu peu esquerre i veig
com ens cau el cel damunt i amb el dit del mig
l'aguante i el tire cap amunt, ouyeah!
a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m'eixia de la boca cada volta que l'obria.
quan isc a buscar l'alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer
allí se sent una melodia
arrap de canyamel, carícia d'esbarzers.
incar-me un garrot i volar, descivilitzar-me
aprendre a estimar les tares, les turbulències,
descobrir-nos poc a poc les carènices
cuidar als amics com em cuiden ells a mi,
contar-nos les misèries amb formatge, pa i vi.
esnifar la vida amb turulo compartit
fer viatjar la llengua a través de la vall que tens entre els pits.
tot per la pàtria del teu cos, arrugues, molles, pigues,
raconets ocults, cicatrius i tatuatges.
soltaves poesia en totes les mirades,
jo tenia les entranyes plenes de deixalles
i a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
que m'eixia de la boca cada volta que l'obria. 
quan isc a buscar l'alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer
allí se sent una melodia
arrap de canyamel, carícia d'esbarzers.
quan isc a buscar l'alegria
no sé perquè acabe sempre en el teu carrer
m'acoste allí quan mor el dia
i tu sempre m'arreplegues l'ànima dels peus.

Com es fa de dia mentre esmorzo i hauria d'estudiar.

dilato aquest esmorzar com ho fan les teves pupil·les a un centímetre del meu nas.

que ahir va semblar que et veiés a l'estació i l'estómac va galopar-me

estranya sensació de mi. com les pedres a la vall som aquí. immòbils.

quan aquest matí mudi el blau, vindrà el caçador amb dos parells de llebres

i se servirà de les pedres per cremar els troncs.

hi haurà foc. cremarà tota la vall, s'ofegarà en flames aquest inici de nosaltres.

i mai et diré que "tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca", perquè amb la mica d'aire que entri als pulmons per parlar-te ja serem dalt del cim. esperarem el verd del vespre. ja descompto 1, 2, 3. 

pots tenir por a estimar. pots, et pot passar.

tinc com una d'aquestes llavors de la Mercè al cap:

(Mercè, ets com totes aquestes coses que algun cop he volgut ser,

Mercè, espero poder una mica servir-te de llavors i fruits també.

                        Mercè, que ens trobem en un punt estrany i sincer.

                        Mercè, que el mirall s'esberli una mica, sí

                        però Mercè jo si cal hi vesso la meva sang

                        Mercè, de tota tempesta fora recer

què penses incansable de tot això?)

M'has fet sentir com un roser. M'esqueixares dos cops en sec. No en tingueres prou. És la flor, és l'olor. Que siguin les espines que empasso nit i dia, com devoro aquesta nova vida d'haver-te sabut la pell, la pell del clatell. Tornares a la muntanya al peu del poble oblidat, ets orfe de llum a casa teva. M'esqueixares tres cops més en sec. Tens por de quedar-te'n sense d'aquesta que és millor salvatge. Estima'm les espines. Rega'm amb les mans. Ofega'm, doncs. Vull el caliu que no tinc a les altures. I si algun dia tornes per voler més parts de mi, recorda el paller en què no vam poder ser. Ara vull punxar-te i marejar-te. Els teus cabells plens de sang pots pintar la meva panxa.

Sé que ho fas delicat perquè pares sempre a una vora del camí per no perdre't el llenguatge de les flors, que a voltes parlen només per tu.

què penses quan ja al cim dic que no som res?