tinc com una d'aquestes llavors de la Mercè al cap:

(Mercè, ets com totes aquestes coses que algun cop he volgut ser,

Mercè, espero poder una mica servir-te de llavors i fruits també.

                        Mercè, que ens trobem en un punt estrany i sincer.

                        Mercè, que el mirall s'esberli una mica, sí

                        però Mercè jo si cal hi vesso la meva sang

                        Mercè, de tota tempesta fora recer

què penses incansable de tot això?)

M'has fet sentir com un roser. M'esqueixares dos cops en sec. No en tingueres prou. És la flor, és l'olor. Que siguin les espines que empasso nit i dia, com devoro aquesta nova vida d'haver-te sabut la pell, la pell del clatell. Tornares a la muntanya al peu del poble oblidat, ets orfe de llum a casa teva. M'esqueixares tres cops més en sec. Tens por de quedar-te'n sense d'aquesta que és millor salvatge. Estima'm les espines. Rega'm amb les mans. Ofega'm, doncs. Vull el caliu que no tinc a les altures. I si algun dia tornes per voler més parts de mi, recorda el paller en què no vam poder ser. Ara vull punxar-te i marejar-te. Els teus cabells plens de sang pots pintar la meva panxa.

Sé que ho fas delicat perquè pares sempre a una vora del camí per no perdre't el llenguatge de les flors, que a voltes parlen només per tu.

què penses quan ja al cim dic que no som res?