el fang m'ha gelat les entranyes, em trencarà un cop de vent

fred com aquest vent que fa petar les finestres. vent que m'embolica els cabells massa llargs.

fred com el fang a les mans. fred com els meus peus entre els llençols. fred com el meu cul. fred el meu cul perquè les teves mans són calentes, que escalfen l'argila i fan una tassa.

sonajeros, el vent a la platja és un sonajero però jo faig úters quan diuen sonajeros. i no té res a veure amb res de la meva vida acadèmica. mai

apunts, electrocardiogrames mal presos. un tap de boli bic al llapis.

tinc la panxa plena de fa dies, tinc restes d'orenga entre les dents.

avui he vist un amic molt canviat, ja sé que no podré anar a la seva exposició de pintures que farà al juny. 

he fet casa-bcn, bcn-casa, casa-bcn, bcn-casa. com si ho vulgués i en tingués ganes.

he fingit algunes coses. n'he plorat més.

no he fet el cim de res.

<<Un poeta és la cosa menys poètica que hi ha, perquè no té identitat - contínuament en busca una - i, per això, omple qulsevol altre cos. El sol, la lluna, la mar i els homes i les dones que són fruit de l'impuls vital són poètics. El poeta, no: no té identitat. Ell és, certament, la menys poètica de les criatures de Déu>>.

de John Keats a Richard Woodhouse, 1818

Sóc un arbre retort
dessota les estrelles
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Joan Vinyoli

que estaba muy negra por dentro y mi aliento alentaba alquitrán y carmín 

golpes y arañazos

si regresé tantas veces

el daño era más grande que la ausencia de dolor

aun me acuerdo todavía que decías que sin mi

fiel

manual de los excesos

llenarme los vasos de ti

cuéntales que no fui buena

estate más cerca que lejos