El fred em tallava els llavis i les mans i tu em miraves amb aquell desig. Jo veia als teus ulls la malícia i no em feia por, la coneixia i la podia dir de memòria, sempre per mi. Quan ja no ens quedava res per discutir m'agafaves la mà com qui cull la poma més dolça i enverinada, m'estiraves la pell dels dits a filets fins que d'un punt en brollava una mica de sang i jo pensava que eres el sol de l'hivern. No em deixaves llepar-me la ferida per no tacar els llençols i aquella era la meva preocupació, els llençols que ja eren bruts de sempre de nosaltres. Em costava molt rentar-los, em feia un embolic i cada vegada eren menys blancs i pensava: i si ho veiés la mare. Però el blanc brut en el fons m'agradava era quasi com el de les fulles dels llibres nous. Vells no que ja seria massa. Recordo aquells dies estranys en què vaig voler fer créixer una heura al jardí i em van créixer d'altres coses dins la meva panxa de nena.