que ja no sé què dir si no puc parar de beure de tu

que les paraules que flotaven ara són al centre de la terra

que la febre freda crema endins i desperta l'inert

          la vida (llavors) nostra

XXI. (SOMNIS)

Teresa Valldaura, adormida, tragué un braç fora del llit i sospirà. Una pressió damunt dels peus l'obligava a no moure's d'un cercle traçat no sabia on. Les onades de sorra acabarien per colgar-la. La pudor de pólvora l'ofegà abans que els trets ressonessin i un atac de tos violentíssim empaità els núvols i tot es tornà d'un blau de porcellana, però irreal. Un blau que no vibrava. Cel i sorra es barrejaven. Es mirà el pit: tot blau. Els peus: blaus. Es trobà amb un mirall d'aigua al davant amb la seva cara a dins tota blava. Alçà una mà: blava. Li agafà por de ser blava per dintre. Cor, pulmons, fetge, tot blau. S'aixecà la faldilla; la cuixa? Blava. I la sang? Una agulla llarga li punxà un dit. Al cap d'una estona de la punxada li sortí una gota de sang blava. A quin món havia anat a parar? Somiava i somiava que s'havia adormit i que no podia despertar-se perquè el cel i l'aigua no dormen. On eren el sol i la lluna i tot el que és en alguna banda i no es veu? Era de dia o era de nit? I les onades a la vora, les onades... sentí més trets i la voltà un cercle de fanals blaus. La molestava tanta blavor perquè li recordava no sabia què que l'angoixava. Se li posà ran de llavis una flor de cinc fulles, blava, que feia olor de menta i amb un brot de menta entre les dents se li acostà un soldat cremat arrossegant un fusell amb la baioneta calada. Masdéu llençà el fusell i li digué, amb una veu ronca que semblava la veu de la Sofia, xata meva. S'abraçaren i ja no estaven a la vora de les onades sinó a dalt de Sant Pere Màrtir malmenats per un vent de tempesta. S'hagueren d'estirar a terra perquè el vent no se'ls endugués. El soldat li descordà la brusa, vida meva, amor meu...els començà a caure al damunt una pluja violenta de flors de pomera, no són de pomera, deia el soldat, sí, sí... totes. La poma del començament brillava al mig d'un cel vermell de posta, verda d'una cara, rosada de l'altra, com la poma del vano. Agafats de les mans per sempre, oh, sí, vida meva, vida meva, baixaren cap a la ciutat xops d'un amor que no s'acabava mai fins que ella es féu rodona amb la poma a dintre, dura, amb els pinyols de ferro. Un metge li obria el ventre, és la poma més grossa del món. La deixava damunt d'una taula i es feia petita com una avellana i altra vagada cap a dins. Amb les mans s'obria el ventre i mirava la poma què feia... fins que un vell llençà la poma i la cobrí de brillants que també se li ficaven a dintre mentre dormia i el vell l'estimava venes amunt, cada vena un riu de brillants quin mal que li feien... la porta se li aturà al davant, una porta al mig d'una paret llarga de tres quilòmetres ho deia el rètol, enllà de la porta estreta el jardí era blau: soques, branques i fulles... tot anava d'un blau tendre a un blau sec: No gosava entrar al jardí perquè sabia que mai de mai no podria sortir-ne. Una veu cridà: escup els brillants! Escopí tres vegades. No escupis més, ja està. La mà d'aquella veu l'estirava i a sota d'un arbre quantes pomes, la veu murmurà m'exaltes la passió i m'assossegues l'ànima, m'exaltes la passió i m'assossegues l'ànima, m'exaltes i m'assossegues...

[...]

 de Mercè Rodoreda a Mirall trencat

les mans de l'avi

llarga vida a les mans

que ara reposen, tranquil·les

sota la tímida carícia del sol,

                                                                                                    suau, 

recorre cada vivència

i ensurt, defineix personalitat.

Colra encara la pell aspra i delicada.

                                                                                                    Inseguretat.

Percaça xacres de vellesa

i gust de vi amarat 

perdut en alguna cigarreta.

Sent com regalima

cada feixuc mot

pels infinits afluents. 

                                                                                                     Records,

d'aquells dies de joia, 

joia de poder notar

la petita i innocent

dins la seva.

                                                                                                     Incertesa. 

Llarga vida a les mans,

cansades de comptar els dies que resten

i privar-se de tacte per sempre.

                                                                                                      Pobres amants.

Tinc fred als peus - va dir.

vola

se'n va-lluny lluny-massa

ves-hi

fes-lo teu

materialitza'l sense voler-ho

no tens més remei

plasmar-lo et realitza

vola 

s'allunya lluny

si enlaires la mà

es farà palpable

estira'l, arronsa'l

traça'l

guixa'l

enveja'l, més tard

pensa i admira'l

amara't de la seva relativa existència

deixa que penetri els porus més amagats

desgrana'l

troba la seva essència

respira'l, ja és dins teu

finalment, perd-te

Tu allà enmig de la ingràvida sensació de tenir París als peus i al cap.  quan va ser que teníem París als peus i al cap? Que estrany era tenir París als peus i al cap.

te'n recordes? no, gens.                vaja.

perduda en l'ordinari se m'ha fet molt tard. vetefuereya.

Inspires. vull però no puc,(merda) sort que no puc. Els ulls se't fan petits i et començo a odiar per estona. Quan et creia tan fort, fent-me la forta i l'única fortor és l'olor d'allò que inspires i els alès de tots els altres. Expires, finalment. I t'adorms darrere la porta. 

Així de trist/nou/(des)conegut 

Comences creient que et perdrà la bellesa, llavors et trobes amb l'amor

"La dansa ve del poble i ha de tornar al poble".

" Les esperances i desesperances dels negres, la força del seu esperit, expressades per ballarins de colors diferents s'amplifiquen fins a l'infinit, com si es tractés d'una declaració universal..."

Alvin alley

 I am good, I am gone - clar, nor mal -.

Rasca'm; sóc el gat espantat a punt de ser atropellat.

Jo ja no sé, saps?
   de fet, mai he sabut.

donant voltes i voltes, m'he marejat i he vomitat - el gran o petit dubte només comença treure el nas-.
quin neguit, quina intriga, quin no saber viure - què fem, qui som, on anem, d'on venim-.

cremen massa les preguntes i els estofats.

obriré els narius i n'aprendré - el cervell, la (in)consciència i l'ànima impregnats de coses interessants-.

aiguamarina                            

Voldira ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platjeat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.

                                                                                                                           

Josep

 M.

 de Sagarra

Àncores i estrelles (1935)

Coneixia aquell camí que començava al còccix, travessava els turons de la columna, arribava al clatell, dibuixava un cercle en el sentit contrari de les agulles del rellotge (el rellotge!). Continuava per l'espatlla per acabar al colze. Sabia aquell camí tan fred i càlid, tan dolç i amarg, tan curt i llarg, tan lleuger i feixuc, tan senzill i costós, tan improvitzat i treballat. A la memòria i als mugrons gravat aquell camí. Sabia, coneixia aquell camí. Sabia, coneixia, sentia, memoritzava, detestava, evitava aquell camí. Sabia aquell camí i es va perdre  mesurant el pes de cada paraula. I de sobte pesaven els dits, el melic, les parpelles i les orelles. I de sobte entre els llavis totes les lletres de la por ordenades: adéu (tantes tonelades). 

fora

 

       (tan cert,

 clar

 i

 breu)

Com impressiona Claude Monet (jardins d'eau-Nymphéas)

plus de ciel, plus d’horizon, presque plus de perspective, de plans distincts, de points de repère stables permettant de s’orienter ; des limites ouvertement arbitraires entre l’espace réel et l’espace pictural… A quoi s’ajoutait le spectacle fantastique offert par la nappe d’eau, où les reflets du ciel et des arbres se présentent à l’envers et les nymphéas parsemés sur la surface.

En aquell silenci de blanca van caure tots els pianos, guitarres i flautes travesseres.Van saltar les cordes, els martells, tots els pedals i les claus. Mil estelles a l'aire que es van anar clavant una a una als dits, a la veu. La música va callar per sempre entre els palmells i els timpants. La impotència ocupava tot el temps i tot l'espai. L'ocell ja no piulava sota la mà petita i maldestra, totes les plomes a terra amb els bocins de tots els pianos, totes les guitarres i flautes travasseres.

 I el solfeig a la merda.

la febre freda crema endins i desperta enmig.

   jo tinc ales per volar. però no sé on anar.

tots els pèls del clatell eriçats.

       ajuda'm, ajuda'm,

   ajuda'm. 

no m'has ajudat.