expectatives

Si repasses els prestatges de la biblioteca sempre hi trobaràs sorra. Però m'és igual, ja m'agrada. Forma part de la biblioteca. Entra-hi descalç, arrossega l'arena i enterra-la a poc a poc. Deixa que s'escoli entre els dits. Freda de l'ombra dels pins. M'agradaria demanar més llibres encara, contes il·lustrats sobretot. I allà al fons plantar-hi discs. Necessito taules noves. Aquesta tarda fem un taller d'espelmes i al vespre titelles. Mentre els pares prenen te i s'adormen. Per què no véns més tard i parlem de coses poc transcendents? Estic bé, eh. I m'agrada el que faig.

i-den-ti-fi-cats miaus chats gats(i per poder

seguir 

veient-

nos)

Adéu. me'n vaig. sóc un cargol.

El dit i la lluna                                                                                                                  (o com saber-ne)

“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

David Jou

?

què en farem del desig ara que hem trobat l'amor

ερμηνευτική τέχνη

m'he despullat davant teu. ja està. completa. jo en la meva realitat més crua. jo oberta de bat a bat, jo un got d'aigua enmig de la tempesta. i així escopit tot el que m'esclafava el pit he signat amb molt bona lletra, sense voler-ho el que vindrà-el final o allò que es fon i s'endevina al fons dels ulls preocupats de voler canviar l'ordre del temps, d'arribar abans i evitar, evitar, evitar. D'agafar-me de la mà i seure al pont blau i mirar el nostre voltant i sentir la música de fons i que tot gira entorn el descentre inalienable a nosaltres. minúsculs. revelat pots fer de mi doncs el que vulguis perquè naixent de l'escuma als llavis t'he donat totes les armes.

(simplificant), jo crec en tu

L'espai de mi

Vetlla l'espai de mi que et configura

i així sabràs que mai no s'interposa

entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una

dimensió de mi que no sabia

potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te

pels blaus i verds lentíssims de la tarda

i pels ocres tendríssims del poema.

Miquel Martí i Pol

res ens indica qui és l'Orfeu i la bèstia

tots volem ser Orfeu, no la bèstia

 tots som la bèstia, no Orfeu

a les palpentes

governats pels crits i el menyspreu

incapaços de veure'ns

dies 

que

 passen cantant

          com el fum que travessa l'estructura-totselsesquemesbyebye

escriu una fotografia i mira que les llums, els cels, les fulles, les melodies, les masies, els pícnics, les estovalles i les maduixes són molts ulls mirant i molts cervells..pensant, moltes olors enfilant, molts cors bumbumtictac, molts punts de fuga... saps? com quan escoltes Frankenstein a la web de la BBC.. 

Calla que m'agrades massa. 

però a la Provença

es van trobar en les diferències

(i n'eren més de vuit)

when the morning light explodes
arcàdies
pells blanques i rínxols d'or
que si camises súper de seda
i lavande perfumant armaris
i love you 'till the end
doncs molt bé.

el dia que va venir l'àvia i va dir que ja n'hi havia prou. com davant del  mirall repetia moltes vegades l'expressió que trencava l'estudi avorrit de fer més cul el cul. em sorprenia a mi mateixa com en la solitud hi arribava i després despullada davant tothom els músculs de la cara anaven sols. i dubto de mi i del mirall i de la llum que surt de mi i arriba a tothom i travessa els ulls, molt pocs el cor. la veu a un punt imaginari i el focus encegador. davant meu tot esmicolant-se i de fons l'aigua que córrer empaitant-se. i les taques al vestit i a les mans. i l'olor a fregit dels diumenges. i el sol a la terrassa i l'escudella i carn d'olla. i els jerseis roses de botons cars però què hi farem. i la botiga i l'aire acondicionat. i el gos i el poble. i les teules de pissarra. i l'accent rapitenc. i els petons i el fred als pits enormes i els ganivets matant la picor. Molt endins la mà escanyant els pulmons, aquell dia i tots els que en segueixen.

                           encara nosaltres

                                                                                                           i les mamis

                                                                                                                                                        la tranquil·litat de no saber que jo