Va decidir que havia de sortir a córrer, així no pensaria en res més que en la seva respiració i els seus genolls, així no notaria res més que el pes del seu cos. Encara que fes fred i el vent li gelés la gola. Va córrer fins a ofegar-se.  Amb el pols accelerat va veure com el sol desapareixia lentament i li va semblar tan odiós aquest marxar d'adéu allargat, de me'n vaig molt a poc a poc, de et deixo en infinits silencis de blanca, de m'en vaig i t'estic cremant, de ens veurem demà al matí. Tan segur, tan solemne, tan vermell. Va voler escopir el sol per imfatigable per immune, per piròman. Enmig dels llençols gelats, el seu cos rígid i l'abatiment d'aquells pensaments no va poder dormir i cantava son soneta vine aquí com quan era nena, quin riure. En l'insomni, tot allò dels pares, de la carrera, de la música. De la història i el sol i la seva història i de quan acabaria tota aquesta història. De cop dins d'un somni blau va recordar un capítol d'un llibre que feia temps havia llegit i que volia tornar a llegir. L'endemà el sol li llepà la cara i com cada matí.