en el meu deliri era jo mateixa qui duia les flors a na Glòria.

gi el ou or ai ei

INTERPRETA'M

Invoca l'esclat de la follia,
imposa un règim d'excepció,
abraça'm. I en l'abraçada
sigues rebel dels límits,
parla'm de tu, calla'm les nits
-et demanava.
No marxis, no te'n vagis encara.
Equivoca't abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta'm
-et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s'acaba 
fa allò que no comença.


MC

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdejen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre 1937

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

DOMESTIQUEU-ME 

s'ha acabat
arreu veig la meva animeta estripada i maltractada.
no en sabíem gens. teníem menys de quinze anys.

El fred em tallava els llavis i les mans i tu em miraves amb aquell desig. Jo veia als teus ulls la malícia i no em feia por, la coneixia i la podia dir de memòria, sempre per mi. Quan ja no ens quedava res per discutir m'agafaves la mà com qui cull la poma més dolça i enverinada, m'estiraves la pell dels dits a filets fins que d'un punt en brollava una mica de sang i jo pensava que eres el sol de l'hivern. No em deixaves llepar-me la ferida per no tacar els llençols i aquella era la meva preocupació, els llençols que ja eren bruts de sempre de nosaltres. Em costava molt rentar-los, em feia un embolic i cada vegada eren menys blancs i pensava: i si ho veiés la mare. Però el blanc brut en el fons m'agradava era quasi com el de les fulles dels llibres nous. Vells no que ja seria massa. Recordo aquells dies estranys en què vaig voler fer créixer una heura al jardí i em van créixer d'altres coses dins la meva panxa de nena.

Va decidir que havia de sortir a córrer, així no pensaria en res més que en la seva respiració i els seus genolls, així no notaria res més que el pes del seu cos. Encara que fes fred i el vent li gelés la gola. Va córrer fins a ofegar-se.  Amb el pols accelerat va veure com el sol desapareixia lentament i li va semblar tan odiós aquest marxar d'adéu allargat, de me'n vaig molt a poc a poc, de et deixo en infinits silencis de blanca, de m'en vaig i t'estic cremant, de ens veurem demà al matí. Tan segur, tan solemne, tan vermell. Va voler escopir el sol per imfatigable per immune, per piròman. Enmig dels llençols gelats, el seu cos rígid i l'abatiment d'aquells pensaments no va poder dormir i cantava son soneta vine aquí com quan era nena, quin riure. En l'insomni, tot allò dels pares, de la carrera, de la música. De la història i el sol i la seva història i de quan acabaria tota aquesta història. De cop dins d'un somni blau va recordar un capítol d'un llibre que feia temps havia llegit i que volia tornar a llegir. L'endemà el sol li llepà la cara i com cada matí.