El fred em tallava els llavis i les mans i tu em miraves amb aquell desig. Jo veia als teus ulls la malícia i no em feia por, la coneixia i la podia dir de memòria, sempre per mi. Quan ja no ens quedava res per discutir m'agafaves la mà com qui cull la poma més dolça i enverinada, m'estiraves la pell dels dits a filets fins que d'un punt en brollava una mica de sang i jo pensava que eres el sol de l'hivern. No em deixaves llepar-me la ferida per no tacar els llençols i aquella era la meva preocupació, els llençols que ja eren bruts de sempre de nosaltres. Em costava molt rentar-los, em feia un embolic i cada vegada eren menys blancs i pensava: i si ho veiés la mare. Però el blanc brut en el fons m'agradava era quasi com el de les fulles dels llibres nous. Vells no que ja seria massa. Recordo aquells dies estranys en què vaig voler fer créixer una heura al jardí i em van créixer d'altres coses dins la meva panxa de nena.
18/12/13
12/12/13
Va decidir que havia de sortir a córrer, així no pensaria en res més que en la seva respiració i els seus genolls, així no notaria res més que el pes del seu cos. Encara que fes fred i el vent li gelés la gola. Va córrer fins a ofegar-se. Amb el pols accelerat va veure com el sol desapareixia lentament i li va semblar tan odiós aquest marxar d'adéu allargat, de me'n vaig molt a poc a poc, de et deixo en infinits silencis de blanca, de m'en vaig i t'estic cremant, de ens veurem demà al matí. Tan segur, tan solemne, tan vermell. Va voler escopir el sol per imfatigable per immune, per piròman. Enmig dels llençols gelats, el seu cos rígid i l'abatiment d'aquells pensaments no va poder dormir i cantava son soneta vine aquí com quan era nena, quin riure. En l'insomni, tot allò dels pares, de la carrera, de la música. De la història i el sol i la seva història i de quan acabaria tota aquesta història. De cop dins d'un somni blau va recordar un capítol d'un llibre que feia temps havia llegit i que volia tornar a llegir. L'endemà el sol li llepà la cara i com cada matí.
7/12/13
és una llàstima, sí. que les paraules no valen amb tu. però de vegades. jo entenc que els fets. i no ho diré. on era allò de: serem tot el que volguem ser? escrit així mig en gargot, mig destraler al traç i ja no em queda mig per l'esperança d'aquests mots. pesen massa. té, jo et dono paper i llapís, torna a escriure-ho i el plom serà més ferro. i et podré mirar tranquil·la. si tu no m'ho dius jo no ho sé. no sóc gaire intel·ligent. que passes les tardes així, jo no ho sé. que et desvius per mi, jo no sé. té, va fes-me el favor d'escriure.
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
podrías acercarte de sorpresa
y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.
(això és de benedetti)
jo t'imagino així i deu ser per alguna cosa que t'imagino així. no en dec saber tan poc. si l'encerto. tampoc en tinc cap mèrit.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)