we've got no internet but we've got he him heaaaart

recosint:
l'aigua cau
la gota empaita la gota
la gota atrapa la gota
l'àlex s'ha enamorat
la maria no sé què ha fet
però 
se n'ha oblidat
que avui és l'aniversari d'en martí 
i la jaqueta.

sóc una tramposa i enganyadora
però
m'ha fet feliç.

ALGUNAS veces se vive,
pero, las más,
a despecho del infortunio,
emerge un niño viejo, el más anciano del mundo,
en un rango de invierno permanente
que no es otro sino el paso de Rubicón.

Punto inocente y cardinal.

Convertido en huésped del arrecife

cuando es diciembre y las horas se encomiendan a la nochefalda.

Nochevientre.
Y olvido tu nombre, reliquia, orificio... Masa atómica de la huella

Y decides habitar en el argumento,
por humor,
por piedad.

Si es cierto que hay una verdad escondida 
en lo más íntimo de cada vagón de tren abandonado
...Eres como todo los demás, de puro no serlo:
-San Sebastián de Reni, Universidad de Komaba, tortura con rosas y espinas...-.

Atarantado te veo.

Confesión, mas...
¿No sé tras qué máscara?

-Que solo está Kimitake el pálido vientre de culebra!-

Subsumido en el más obceno del dolor
de una pía arquitectura inmortalmente colérica
travestida de autocomplaciencia.

Bajo la oblicua luz de la supremacía
deja
para el musgo reflexivo
...Que los decapitados entierren a los decapitados.

Yo te exculpo, boca sucia,
por estar llena de hermosas palabras.

Las últimas horas de Yukio Mishima desde Ángeles López

S'acoblava el telèfon i l'equip de música quan eres lluny i com boges saltàvem sobre el teu llit cantant.

Suposo que reies i et mories de ganes de tornar, suposo i espero, espero, espero. Sí, segur que sí.

I fa tant temps i ens hem fet tant mal que a mi m'agrada aquest moment que no el sé gens. I és tan cert com trist però tampoc sé ara, ni ara, ni ara. Ni tampoc gaire tu. Me'n faig la idea però sempre hi ha alguna cosa que s'escapa, que fuig de nosaltres quan no és gens necessari. I segurament sóc tant com tu que m'espanta. El mirall refracta els teus ulls súper petits i se'n van allà on no hi ha lloc per tu i nosaltres, i dic nosaltres. Que em faig por quan tot es torna massa fosc i volen mil coloms al meu voltant, la pudor i les ales, les sento i no les veig i les vull veure i no. Quanta angúnia allà que no sé on és. Llavors: Silenci. Com estàs? Llavors: Ja no hi ets. Llavors: Monòlegs interiors de crits paral·lels. Que no tot és tan cruel ni deriva en verds que enfosqueixen. 

érem allà 
no tant com voldríem
però érem allà
i sense adonar-nos érem allà
jo voldria tornar
per fer-ho tot
diferent.
(però no t'espantis, sóc jo altre cop molestant-te)

[...]

Flaca, no me claves hi anem? tus puñales on l'alcohol no és tan dur por la espalda i l'aire menys carregat tan profundo se senten veus no me duelen que ens criden molt fort no me hacen mal i així sota aquesta llumeta Lejos viurem la millor estoneta en el centro de la nit de la tierra 

las raíces

del amor

donde estaban

quedarán

[...]

adrenalina

y así nos quedamos como antontados del calor del fuego calando la retinas

para dejar a otro ciego vaciarse uno su ojo antes...

que hay tan hijo de puta suelto capaz de

hablando con Chicote dijimos

de 180 grados

Quantos mistérios guardam os seus cabelos

de Albín Brunovsý

Si pogués posar-hi paraules ja ho tindria:

llums de colors elèctrics

com que no em satisfà no ho tinc i aaaaahh

el cervell dins la peixera, i el peix? és peixera doncs? és cervellera? ostres em trobo fatal, té escriu tu.

vomita literalx

estiiiira't (merdamerdamerda cau un mite o en neix un altre? cau un mite i en neix un altre? tot girarà entorn una conjunció?)

això passa a tothom...

expectatives

Si repasses els prestatges de la biblioteca sempre hi trobaràs sorra. Però m'és igual, ja m'agrada. Forma part de la biblioteca. Entra-hi descalç, arrossega l'arena i enterra-la a poc a poc. Deixa que s'escoli entre els dits. Freda de l'ombra dels pins. M'agradaria demanar més llibres encara, contes il·lustrats sobretot. I allà al fons plantar-hi discs. Necessito taules noves. Aquesta tarda fem un taller d'espelmes i al vespre titelles. Mentre els pares prenen te i s'adormen. Per què no véns més tard i parlem de coses poc transcendents? Estic bé, eh. I m'agrada el que faig.

i-den-ti-fi-cats miaus chats gats(i per poder

seguir 

veient-

nos)

Adéu. me'n vaig. sóc un cargol.

El dit i la lluna                                                                                                                  (o com saber-ne)

“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

David Jou

?

què en farem del desig ara que hem trobat l'amor

ερμηνευτική τέχνη

m'he despullat davant teu. ja està. completa. jo en la meva realitat més crua. jo oberta de bat a bat, jo un got d'aigua enmig de la tempesta. i així escopit tot el que m'esclafava el pit he signat amb molt bona lletra, sense voler-ho el que vindrà-el final o allò que es fon i s'endevina al fons dels ulls preocupats de voler canviar l'ordre del temps, d'arribar abans i evitar, evitar, evitar. D'agafar-me de la mà i seure al pont blau i mirar el nostre voltant i sentir la música de fons i que tot gira entorn el descentre inalienable a nosaltres. minúsculs. revelat pots fer de mi doncs el que vulguis perquè naixent de l'escuma als llavis t'he donat totes les armes.

(simplificant), jo crec en tu

L'espai de mi

Vetlla l'espai de mi que et configura

i així sabràs que mai no s'interposa

entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una

dimensió de mi que no sabia

potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te

pels blaus i verds lentíssims de la tarda

i pels ocres tendríssims del poema.

Miquel Martí i Pol

res ens indica qui és l'Orfeu i la bèstia

tots volem ser Orfeu, no la bèstia

 tots som la bèstia, no Orfeu

a les palpentes

governats pels crits i el menyspreu

incapaços de veure'ns

dies 

que

 passen cantant

          com el fum que travessa l'estructura-totselsesquemesbyebye

escriu una fotografia i mira que les llums, els cels, les fulles, les melodies, les masies, els pícnics, les estovalles i les maduixes són molts ulls mirant i molts cervells..pensant, moltes olors enfilant, molts cors bumbumtictac, molts punts de fuga... saps? com quan escoltes Frankenstein a la web de la BBC.. 

Calla que m'agrades massa. 

però a la Provença

es van trobar en les diferències

(i n'eren més de vuit)

when the morning light explodes
arcàdies
pells blanques i rínxols d'or
que si camises súper de seda
i lavande perfumant armaris
i love you 'till the end
doncs molt bé.

el dia que va venir l'àvia i va dir que ja n'hi havia prou. com davant del  mirall repetia moltes vegades l'expressió que trencava l'estudi avorrit de fer més cul el cul. em sorprenia a mi mateixa com en la solitud hi arribava i després despullada davant tothom els músculs de la cara anaven sols. i dubto de mi i del mirall i de la llum que surt de mi i arriba a tothom i travessa els ulls, molt pocs el cor. la veu a un punt imaginari i el focus encegador. davant meu tot esmicolant-se i de fons l'aigua que córrer empaitant-se. i les taques al vestit i a les mans. i l'olor a fregit dels diumenges. i el sol a la terrassa i l'escudella i carn d'olla. i els jerseis roses de botons cars però què hi farem. i la botiga i l'aire acondicionat. i el gos i el poble. i les teules de pissarra. i l'accent rapitenc. i els petons i el fred als pits enormes i els ganivets matant la picor. Molt endins la mà escanyant els pulmons, aquell dia i tots els que en segueixen.

                           encara nosaltres

                                                                                                           i les mamis

                                                                                                                                                        la tranquil·litat de no saber que jo

jo calculant entre el poc i el massa. re-fer. temps. créixer i canviar.

que caiguin totes les façanes d'una putíssima vegada.
i només quedis tu
molt al fons
traçant
esmicolant
el grafit
tu
un fil de llum

(ara que ja no hi ets)

és allà latent i des d'allà em crida latent. t'equivoques. que tu tens cor que jo tinc cor i és tan estranya la idea. que ara tens l'esquena a terra. que et moriràs. i somiaràs. que seràs algú que camina. ni un punt de tangència de què ets tu i allò que sembla ser de mi. i segueixes tenint por de trobar-me. que els ulls. i des de fa moltíssim temps. 

(in t er mi t en t)

els rellotges d'aigua són d'argila

les nostres mans són argila

vine amb mi quan sembli que mor la natura

i congelem l'imperceptible 

asfixia molt fort

tants cops de puny

prou

Hola,

avui tinc clares moltes coses

ahir no sabia on era el fil

demà el tornaré a perdre

i així fins llavors quan de sobte tot sigui tan blanc i net

tot preparat per ser embrutat de nou i així de nou

vivint en un moviment harmònic simple

espero desfer-me de les guies

que no em deixen respirar ni ser

aniré allà i faré tot el que vull fer

i diré

Adéu.

presa de tot

la flor groga al palmell

la flor groga als llavis

sobren i s'obren les flors grogues a low motion
(el teló sembla que no acaba de caure. escolta'm. no caiguis)

pit endins, treu-me, deixa que sagni tot el parquet i la fortor de ferro se m'endugui 

que avui sóc un drama rural

I went into the darkness 
and darkness I became

Les cordes del món tiben tant que el tors s'ha desprès de la cintura com "una rosa badant-se a la llum del dia", i els braços morts, a terra, i els genolls buits per les teves ninetes, agulles clavades a les meves molt expressament que em travessen el crani i es perden jo què sé on (si s'han perdut). I jo em quedo així i només deixo que la sorra s'escoli fins a tocar-te i llavors assimilar-te i llavors no pensar. I tot i tot, jo et tornaré la punxada a la retina, giraré el rellotge. I ja en quedarà menys.

 

un

 chat

 de

livres 

 (miau!)

       
mentides enllà. racons.

que ja no sé què dir si no puc parar de beure de tu

que les paraules que flotaven ara són al centre de la terra

que la febre freda crema endins i desperta l'inert

          la vida (llavors) nostra

XXI. (SOMNIS)

Teresa Valldaura, adormida, tragué un braç fora del llit i sospirà. Una pressió damunt dels peus l'obligava a no moure's d'un cercle traçat no sabia on. Les onades de sorra acabarien per colgar-la. La pudor de pólvora l'ofegà abans que els trets ressonessin i un atac de tos violentíssim empaità els núvols i tot es tornà d'un blau de porcellana, però irreal. Un blau que no vibrava. Cel i sorra es barrejaven. Es mirà el pit: tot blau. Els peus: blaus. Es trobà amb un mirall d'aigua al davant amb la seva cara a dins tota blava. Alçà una mà: blava. Li agafà por de ser blava per dintre. Cor, pulmons, fetge, tot blau. S'aixecà la faldilla; la cuixa? Blava. I la sang? Una agulla llarga li punxà un dit. Al cap d'una estona de la punxada li sortí una gota de sang blava. A quin món havia anat a parar? Somiava i somiava que s'havia adormit i que no podia despertar-se perquè el cel i l'aigua no dormen. On eren el sol i la lluna i tot el que és en alguna banda i no es veu? Era de dia o era de nit? I les onades a la vora, les onades... sentí més trets i la voltà un cercle de fanals blaus. La molestava tanta blavor perquè li recordava no sabia què que l'angoixava. Se li posà ran de llavis una flor de cinc fulles, blava, que feia olor de menta i amb un brot de menta entre les dents se li acostà un soldat cremat arrossegant un fusell amb la baioneta calada. Masdéu llençà el fusell i li digué, amb una veu ronca que semblava la veu de la Sofia, xata meva. S'abraçaren i ja no estaven a la vora de les onades sinó a dalt de Sant Pere Màrtir malmenats per un vent de tempesta. S'hagueren d'estirar a terra perquè el vent no se'ls endugués. El soldat li descordà la brusa, vida meva, amor meu...els començà a caure al damunt una pluja violenta de flors de pomera, no són de pomera, deia el soldat, sí, sí... totes. La poma del començament brillava al mig d'un cel vermell de posta, verda d'una cara, rosada de l'altra, com la poma del vano. Agafats de les mans per sempre, oh, sí, vida meva, vida meva, baixaren cap a la ciutat xops d'un amor que no s'acabava mai fins que ella es féu rodona amb la poma a dintre, dura, amb els pinyols de ferro. Un metge li obria el ventre, és la poma més grossa del món. La deixava damunt d'una taula i es feia petita com una avellana i altra vagada cap a dins. Amb les mans s'obria el ventre i mirava la poma què feia... fins que un vell llençà la poma i la cobrí de brillants que també se li ficaven a dintre mentre dormia i el vell l'estimava venes amunt, cada vena un riu de brillants quin mal que li feien... la porta se li aturà al davant, una porta al mig d'una paret llarga de tres quilòmetres ho deia el rètol, enllà de la porta estreta el jardí era blau: soques, branques i fulles... tot anava d'un blau tendre a un blau sec: No gosava entrar al jardí perquè sabia que mai de mai no podria sortir-ne. Una veu cridà: escup els brillants! Escopí tres vegades. No escupis més, ja està. La mà d'aquella veu l'estirava i a sota d'un arbre quantes pomes, la veu murmurà m'exaltes la passió i m'assossegues l'ànima, m'exaltes la passió i m'assossegues l'ànima, m'exaltes i m'assossegues...

[...]

 de Mercè Rodoreda a Mirall trencat

les mans de l'avi

llarga vida a les mans

que ara reposen, tranquil·les

sota la tímida carícia del sol,

                                                                                                    suau, 

recorre cada vivència

i ensurt, defineix personalitat.

Colra encara la pell aspra i delicada.

                                                                                                    Inseguretat.

Percaça xacres de vellesa

i gust de vi amarat 

perdut en alguna cigarreta.

Sent com regalima

cada feixuc mot

pels infinits afluents. 

                                                                                                     Records,

d'aquells dies de joia, 

joia de poder notar

la petita i innocent

dins la seva.

                                                                                                     Incertesa. 

Llarga vida a les mans,

cansades de comptar els dies que resten

i privar-se de tacte per sempre.

                                                                                                      Pobres amants.

Tinc fred als peus - va dir.

vola

se'n va-lluny lluny-massa

ves-hi

fes-lo teu

materialitza'l sense voler-ho

no tens més remei

plasmar-lo et realitza

vola 

s'allunya lluny

si enlaires la mà

es farà palpable

estira'l, arronsa'l

traça'l

guixa'l

enveja'l, més tard

pensa i admira'l

amara't de la seva relativa existència

deixa que penetri els porus més amagats

desgrana'l

troba la seva essència

respira'l, ja és dins teu

finalment, perd-te

Tu allà enmig de la ingràvida sensació de tenir París als peus i al cap.  quan va ser que teníem París als peus i al cap? Que estrany era tenir París als peus i al cap.

te'n recordes? no, gens.                vaja.

perduda en l'ordinari se m'ha fet molt tard. vetefuereya.

Inspires. vull però no puc,(merda) sort que no puc. Els ulls se't fan petits i et començo a odiar per estona. Quan et creia tan fort, fent-me la forta i l'única fortor és l'olor d'allò que inspires i els alès de tots els altres. Expires, finalment. I t'adorms darrere la porta. 

Així de trist/nou/(des)conegut 

Comences creient que et perdrà la bellesa, llavors et trobes amb l'amor

"La dansa ve del poble i ha de tornar al poble".

" Les esperances i desesperances dels negres, la força del seu esperit, expressades per ballarins de colors diferents s'amplifiquen fins a l'infinit, com si es tractés d'una declaració universal..."

Alvin alley

 I am good, I am gone - clar, nor mal -.

Rasca'm; sóc el gat espantat a punt de ser atropellat.

Jo ja no sé, saps?
   de fet, mai he sabut.

donant voltes i voltes, m'he marejat i he vomitat - el gran o petit dubte només comença treure el nas-.
quin neguit, quina intriga, quin no saber viure - què fem, qui som, on anem, d'on venim-.

cremen massa les preguntes i els estofats.

obriré els narius i n'aprendré - el cervell, la (in)consciència i l'ànima impregnats de coses interessants-.

aiguamarina                            

Voldira ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platjeat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.

                                                                                                                           

Josep

 M.

 de Sagarra

Àncores i estrelles (1935)

Coneixia aquell camí que començava al còccix, travessava els turons de la columna, arribava al clatell, dibuixava un cercle en el sentit contrari de les agulles del rellotge (el rellotge!). Continuava per l'espatlla per acabar al colze. Sabia aquell camí tan fred i càlid, tan dolç i amarg, tan curt i llarg, tan lleuger i feixuc, tan senzill i costós, tan improvitzat i treballat. A la memòria i als mugrons gravat aquell camí. Sabia, coneixia aquell camí. Sabia, coneixia, sentia, memoritzava, detestava, evitava aquell camí. Sabia aquell camí i es va perdre  mesurant el pes de cada paraula. I de sobte pesaven els dits, el melic, les parpelles i les orelles. I de sobte entre els llavis totes les lletres de la por ordenades: adéu (tantes tonelades). 

fora

 

       (tan cert,

 clar

 i

 breu)

Com impressiona Claude Monet (jardins d'eau-Nymphéas)

plus de ciel, plus d’horizon, presque plus de perspective, de plans distincts, de points de repère stables permettant de s’orienter ; des limites ouvertement arbitraires entre l’espace réel et l’espace pictural… A quoi s’ajoutait le spectacle fantastique offert par la nappe d’eau, où les reflets du ciel et des arbres se présentent à l’envers et les nymphéas parsemés sur la surface.

En aquell silenci de blanca van caure tots els pianos, guitarres i flautes travesseres.Van saltar les cordes, els martells, tots els pedals i les claus. Mil estelles a l'aire que es van anar clavant una a una als dits, a la veu. La música va callar per sempre entre els palmells i els timpants. La impotència ocupava tot el temps i tot l'espai. L'ocell ja no piulava sota la mà petita i maldestra, totes les plomes a terra amb els bocins de tots els pianos, totes les guitarres i flautes travasseres.

 I el solfeig a la merda.

la febre freda crema endins i desperta enmig.

   jo tinc ales per volar. però no sé on anar.

tots els pèls del clatell eriçats.

       ajuda'm, ajuda'm,

   ajuda'm. 

no m'has ajudat.