El fred em tallava els llavis i les mans i tu em miraves amb aquell desig. Jo veia als teus ulls la malícia i no em feia por, la coneixia i la podia dir de memòria, sempre per mi. Quan ja no ens quedava res per discutir m'agafaves la mà com qui cull la poma més dolça i enverinada, m'estiraves la pell dels dits a filets fins que d'un punt en brollava una mica de sang i jo pensava que eres el sol de l'hivern. No em deixaves llepar-me la ferida per no tacar els llençols i aquella era la meva preocupació, els llençols que ja eren bruts de sempre de nosaltres. Em costava molt rentar-los, em feia un embolic i cada vegada eren menys blancs i pensava: i si ho veiés la mare. Però el blanc brut en el fons m'agradava era quasi com el de les fulles dels llibres nous. Vells no que ja seria massa. Recordo aquells dies estranys en què vaig voler fer créixer una heura al jardí i em van créixer d'altres coses dins la meva panxa de nena.

Va decidir que havia de sortir a córrer, així no pensaria en res més que en la seva respiració i els seus genolls, així no notaria res més que el pes del seu cos. Encara que fes fred i el vent li gelés la gola. Va córrer fins a ofegar-se.  Amb el pols accelerat va veure com el sol desapareixia lentament i li va semblar tan odiós aquest marxar d'adéu allargat, de me'n vaig molt a poc a poc, de et deixo en infinits silencis de blanca, de m'en vaig i t'estic cremant, de ens veurem demà al matí. Tan segur, tan solemne, tan vermell. Va voler escopir el sol per imfatigable per immune, per piròman. Enmig dels llençols gelats, el seu cos rígid i l'abatiment d'aquells pensaments no va poder dormir i cantava son soneta vine aquí com quan era nena, quin riure. En l'insomni, tot allò dels pares, de la carrera, de la música. De la història i el sol i la seva història i de quan acabaria tota aquesta història. De cop dins d'un somni blau va recordar un capítol d'un llibre que feia temps havia llegit i que volia tornar a llegir. L'endemà el sol li llepà la cara i com cada matí.

és una llàstima, sí. que les paraules no valen amb tu. però de vegades. jo entenc que els fets. i no ho diré. on era allò de: serem tot el que volguem ser? escrit així mig en gargot, mig destraler al traç i ja no em queda mig per l'esperança d'aquests mots. pesen massa. té, jo et dono paper i llapís, torna a escriure-ho i el plom serà més ferro. i et podré mirar tranquil·la. si tu no m'ho dius jo no ho sé. no sóc gaire intel·ligent. que passes les tardes així, jo no ho sé. que et desvius per mi, jo no sé. té, va fes-me el favor d'escriure.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cuatro

y acabo la planilla y pienso diez minutos

y estiro las piernas como todas las tardes

y hago así con los hombros para aflojar la espalda

y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las cinco

y soy una manija que calcula intereses

o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas

o un oído que escucha como ladra el teléfono

o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo

cuando miro el reloj y son las seis.

podrías acercarte de sorpresa

y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios

tú con el tizne azul de mi carbónico.

(això és de benedetti)

jo t'imagino així i deu ser per alguna cosa que t'imagino així. no en dec saber tan poc. si l'encerto. tampoc en tinc cap mèrit.

Me aferro al tiempo como si pudiera sujetarlo. Qué pavada, ¿no? Qué epílogo de algo, qué prólogo de nunca. Basta por hoy. Y por mañana. Chau.

mario benedetti

no em vull trobar escrivint pensant en tu

no vull aire que m'ompli

vull que em cremi l'estómac. 

vull posar-me nerviosa

Ara que sé que m'espies:
guardaria la història en un pot de vidre d'aquells del rebost. que no s'escapi cap olor del nostre record.
que pensar en tu no em faci mal. que pensar en tu no em faci mal.

la vaca ha post un ou

i ara començava a ploure/a la platja freda/sota la canoa/ vam cantar

el jo del futur serà més valent i més ell.                                               tedi

fa molt temps que no escric poesia

l'altre dia m'emocionava amb poemes efímers, inèdits, quasi vomitats, fluixets i tímids de nens petits

que la infantesa és efímera però viu en nosaltres com una daina o una llosa.

diuen que és aquell que no parla. i sí que parla, i tant que parla, té moltes coses a dir.

l'altre dia parlàvem i ploràvem enmig de la classe

jo vull trobar-me.

jo vull trobar-me

i si escric això en una cinta 

ningú sabrà què dic.

Contingències, inèrcies i merdes.

però:

D'alguna manera es percep
aquell so secretíssim
d'una freqüència tan alta
que no l'abastem.

Però hi és.

Alguna cosa em diu que hi és:
el petit moviment de les fulles,
l'aleteig delicat de l'ocell,
la presència indefinible de les coses.

Si més no, tenim la sort d'estar en camí.                              l.noguera

Sílvia, ets com el mar.

El cel és dins del mar
amb totes les coses boniques 
que van i vénen,
i es troben en Simon and Garfunkel, Rod Stewart i America,
i el mar s'escola per entre totes les pedretes de la sorra,
i el mar té moltíssima sal.

El sol s'escapa dins del mar
amb totes les coses boniques
que van i vénen.
La pell se'ns fon a poc a poc
amb aquest filet de llum (com quan somrius)
i rius i cantes amb la mateixa remor.

El mar a vegades també es torna boig
de pensar que el temps
és un animalet que camina i camina..............

però el mar és sempre dins del cel.

 

Yo no sé, mira, es terrible cómo llueve. Llueve todo el tiempo, afuera tupido y gris, aquí contra el balcón con goterones cuajados y duros, que hacen plaf y se aplastan como bofetadas uno detrás de otro qué hastío. Ahora aparece una gotita en lo alto del marco de la ventana; se queda temblequeando contra el cielo que la triza en mil brillos apagados, va creciendo y se tambalea, ya va a caer y no se cae, todavía no se cae. Está prendida con todas las uñas, no quiere caerse y se la ve que se agarra con los dientes mientras le crece la barriga; ya es una gotaza que cuelga majestuosa, y de pronto zup, ahí va, plaf, deshecha, nada, una viscosidad en el mármol. Pero las hay que se suicidan y se entregan en seguida, brotan en el marco y ahí mismo se tiran; me parece ver la vibración del salto, sus piernitas desprendiéndose y el grito que las emborracha en esa nada del caer y aniquilarse. Tristes gotas, redondas inocentes gotas. Adiós gotas. Adiós.

 

 

Jo en tinc tota la culpa i m'ho menjo, m'ho menjo i ho empasso. empassar és difícil, val?  les orelles se'm destapen i desperten d'aquest inútil transitori. m'he equivocat i ningú me'n podia privar. i el cicle no s'aturarà, tothom ho sap. 

I si parlem d'alfombres, fem-ho clar. que tot i tot, a les puntes dels dits encara hi ets. sort de tu, que em cuides. l'egoisme sembla que muta. (les mutacions no són favorables o perjudicials, tot depèn de la selecció natural i qui sap!)

castà la mamà?

Fins que no em renti les mans no tindré la ment clara.

                   piano works, Satie. Klara

no absternir-nos

Avui, quan t'he vist, he sentit el cor minúscul i tenia moltes ganes de plorar i d'abraçar el teu cos dèbil que finalment no ha tingut més remei que rendir-se i reconèixer. Està bé reconèixer.  Et preocupes per si et deixes barba o no, ara, en l'extraordinari. Tampoc et posaràs les ulleres. Si no em veus jo parlaré i cantaré només per tu. Per omplir aquest temps entre parèntesis, com una estratègia fulminant, que t'ha aïllat de tot i molt de l'àvia.

rendir-me. rendiment???

an-atomia (negació de l'àtom?)

life lie nomésunalletra (llegir-te sense gosar endevinar les línies que segueixen uns signes d'interrogació, llegir-te llarg, llegir-te volàtil, llegir-te sempre, llegir-te i no copsar la immensitat que em proposes i llegir-te seguint-te)

les paraules són divertides

no s'ha acabat

la pell se'ns fon sobre els ossos. d'una anatomia impecable. que això és el temps.

negarem l'oblit i el cruixit de les pinyes ardent. 
la blavor pàl·lida del llum. l'ombra flanquejant els ulls.

marxem de casa d'una vegada. si tothom hi és per inèrcies. i per inèrcies, llenguatges. si no ens importem. i és tan trist que prefereixo la mirada innocent de les cuques que desconeixen l'avorriment del dia a dia i es pinten les calcetes de cargols. i escriuràs sobre això i tot seguirà tan igual i cru i indesitjable. és massa fàcil escriure sobre cops de puny.